La Petite Prince

2010-03-08T23:45:00.006+01:00

Vila-Matas deia que Borges deia que el seu pare deia.

"Así que cada vez que recuerdo algo, no lo estoy recordando realmente, sino que estoy recordando la última vez que lo recordé, estoy recordando un último recuerdo".
*

Vuelve conmigo

2010-01-31T16:25:00.002+01:00

Tira las fotos, las repetiremos,

y olvida esas calles, podemos volver a perdernos.

Equilibrio

2010-01-01T23:08:00.003+01:00

Entendamos la vida como el equilibrio ponderado de las fuerzas positivas y de las negativas. Algo así como la consonancia entre fortunios e infortunios con el único objetivo de preservar la neutralidad de las existencias. Sin derecho a sobrepasar el límite de nada ni nadie. Antónimos que se contraponen para armonizarlo todo, privando de fascinación. La ordinaria normalidad no iba a permitirme terminar el ciclo dos-zero-zero-nueve con alegría. Yo ya lo sabía, algo malo merecía sucederme.

ai, Jean Luc!

2009-11-19T20:17:00.003+01:00

...vull entendre-ho però no puc!

Le vide (II)

2009-08-20T00:41:00.004+02:00

Vuelve la luna a estar

llena esta noche

¿Pero de qué?

...

Els centímetres de Lo.Li.Ta.

2009-08-12T01:25:00.005+02:00

Cada vegada que veig un exemplar de Lolita, la curiositat em porta a llegir-ne les primeres pàgines i aquell mític començament.

Lolita, luz de mi vida, fuego de mis entrañas. Pecado mío, alma mía. Lo-li-ta: la punta de la lengua emprende un viaje de tres pasos desde el borde del paladar para apoyarse, en el tercero, en el borde de los dientes. Lo. Li. Ta. Era Lo, sencillamente Lo, por la mañana, un metro cuarenta y ocho de estatura con pies descalzos. Era Lola con pantalones. Era Dolly en la escuela. Era Dolores cuando firmaba. Pero en mis brazos era siempre Lolita.

Avui n'he fullejat una traducció catalana i m'ha semblat realment estranya. Era una traducció sense poesia, sense bellesa literària, sense màgia... amb frases tipus La punta de la llengua fa tres passets per anar a petar, al tercer, contra les dents o Es deia Lo, tot just Lo. Ara bé, el que més m'ha cridat l'atenció ha estat l'alçada de la Lolita. En la versió anglesa original fa four feet ten, que segons els meus càlculs són 147.3 centímetres. A la traducció castellana que sempre he llegit, parla de un metro y cuarenta y ocho centímetros. La traducció catalana, en canvi, hi afegeix dos o tres centímetres: un metre cinquanta, diu. La versió italiana s'acosta a l'original i fa referència al suo metro e quarantasette, tot i que recordo haver trobat una edició alternativa que parlava d'un metre i cinquanta-vuit centímetres. Per la seva banda, els francesos la fan una mica més baixta i la imaginen amb son mètre quarante-six. M'ha semblat curiós que cada llengua inventi una Lolita una miqueta diferent.

Avui reflexionava sobre les traduccions.

No m'importaria ser traductora.

...

2009-08-08T04:08:00.000+02:00

Ah, c'était ça la vie!

...

Le vide (I): mi vida en una caja de cartón

2009-08-01T00:22:00.005+02:00

Y va quedando vacío.
Y va quedando el vacío.
*

Un pedacito de falda. Un papel del Renoir de la peli Salvador. Un DIN-A4 con un Carpe Diem enorme escrito a mano. Las instrucciones de un test de embarazo. Jeroglíficos varios donde descifro: tretze petons (mínim) y allargar la nit al màxim. Otro papel del Renoir, esa vez de la peli Tropa de Élite. Dibujos varios en servilletas de bares. Un ets massa ESPECIAL. El emboltorio de un caramelo de fresa. Otro papel del Renoir, ahora de la peli AzulOscuroCasiNegro. Una multa de coche en fecha 02.09.08. Títulos de películas en más servilletas de bares. Un papelito con un sueño erótico. Una confesión dividida en mil pedacitos de papel.
*

Todo es efímero menos el recuerdo.
*

...
*

My sorted books

2009-07-28T23:57:00.001+02:00

Deseo
amanecer contigo
las mil y una noches
por donde una vez caminamos.
Florencia,
Barcelona.
Y decirte alguna estupidez, por ejemplo, te quiero.
Deseo vivir
nuesta POESÍA en el tiempo.

* Copiant a Nina Katchaourian

*

¿How can I do?

2009-07-22T00:51:00.001+02:00

Help.

I'm lost.

...

Diventando

2009-07-11T00:38:00.004+02:00

¿Sei una viaggiatrice?

Irvine Welsh, Henry Miller, William Burroughs, John Fante, Charles Bukowski, Jack Kerouac...

Totalement, tendrement, tragiquement.

2009-06-15T12:09:00.001+02:00

Et mes seins, tu les aimes?
Oui, énormément …
Qu’est-ce que tu préfères?
Mes seins ou la pointe de mes seins?
Je sais pas. C’est pareil .
[...]
Tout ? Ma bouche, mes yeux, mon nez, mes oreilles?
Oui, tout.
Donc tu m’aimes totalement.
Oui. Je t’aime totalement, tendrement, tragiquement.

Sogni di primavera

2009-05-22T23:24:00.000+02:00

Al desnudo

2009-04-29T23:11:00.002+02:00

Que yo te quiera se me antoja ahora repentinamente algo inverosímil. Pero quizá sea esa precisamente la razón. Eres una persona inverosímil, Eva, y yo también. Eso tenemos en común. Junto con el desprecio por la Humanidad, incapacidad para amar y ser amados e insaciable ambición y talento. Nos merecemos el uno al otro…

Eva al desnudo

Sexperiències

2009-04-23T23:31:00.002+02:00

Ella también se sorprende; ¿por qué se habrá ruborizado? ¿Por vergüenza de prestar demasiada atención a ese hombre? ¡Pero si la atención que le presta no es sino una insignificante curiosidad!

Milan Kundera

Vivre ma vie

2009-03-30T23:16:00.001+02:00

Moi, je crois qu'on est toujours responsable de ce qu'on fait... Et libre... Je lève la main, je suis responsable. Je tourne la tête à droite, je suis responsable. Je malheureuse, je suis responsable. Je fume une cigarette, je suis responsable. Je ferme les yeux, je suis responsable. J'oublie que je suis responsable, mais je le suis... Après tout, tout est beau...Après tout, les choses sont comme elles sont... Et la vie, c'est la vie.

Vivre sa vie

...

Jeux d'enfants

2009-03-28T22:40:00.000+01:00

¿Capaz o incapaz?

Shhhhh... no se lo digas a nadie

2009-03-23T18:15:00.001+01:00

Ven, acércate. ¿Quieres que te cuente un secreto? Sólo tú puedes conocerlo, sé que puedes comprenderme. A menudo –no se lo digas a nadie-, siento deseos muy fuertes. Llego a desear algo con tanta y tan grande intensidad que sólo con desearlo consigo satisfacer mi pequeño anhelo. Y cuando mayor es la fuerza que me impulsa a creer en ese deseo, cualitativamente mejor es el resultado. Sí, te lo diré. A veces, antes de dormirme, susurro su nombre bajo las sábanas, repetidamente, hasta sentirlo cerca, hasta que pronto logro tenerlo cerca. O soy capaz de suplicar infinitas veces ese afán que me inquieta y me exaspera “por favor, por favor, por favor”, sabiendo que cuánto más lo ruego, más posibilidades tengo. Y así es. Casi siempre, así es. Otras veces, escribo mi deseo en un viejo cuaderno, de forma incansable, una y otra vez, rellenando sus páginas de mis suspiros. Nunca he llegado a terminar ningún cuaderno… siempre consigo antes mis resultados. Y no es tarea difícil. Basta con desear, sentir y vivir.
*
Luego están las excepciones, pero… ¿qué más dan, ahora?

...

Sturm und drang

2009-03-18T16:06:00.004+01:00

Empecé a quererte exactamente cuando llamaste para decir que me dejabas y ahora sé que es muy difícil dejar de querer a alguien a quien apenas has conocido. Por la curiosidad, más que nada. Por aquello que hubiera podido ser y no será nunca. Son aquellas cosas que nunca te dije. Aquelles coses que no em vas donar l'oportunitat de dir-te perquè un dia, després de dir-me que havies abandonat l'sturm und drang, vas començar a evitar-me. Jo només espero el dia que m'expliquis què és el que va passar.

...

17 de març

2009-03-17T23:45:00.003+01:00

Parlem de tu, però no pas amb pena.

Senzillament parlem de tu, de com

ens vas deixar, del sofriment lentíssim

que va anar marfonent-te, de les teves

coses, parlem i també dels teus gustos,

del que estimaves i el que no estimaves,

del que feies i deies i senties;

de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostre

que no caldrà ni que parlem de tu

per recordar-te; a poc a poc seràs

un gest, un mot, un gust, una mirada

que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

Miquel Martí i Pol

L'altre jo

2009-03-15T01:48:00.001+01:00

Una per una, vaig anar enfilant les escales a ritme flemàtic. Absent, entristida, fora de mi. I vaig regirar-me les butxaques fins a trobar aquella clau daurada que obria les portes del palau. A l’interior, tot era fosc i trist. En qüestió d’hores, aquelles parets ja no em pertanyerien, res allà seria meu. Vaig passejar-me a mode de comiat per tots els raconets que havien omplert de vida aquells darrers mesos, recordant una infinitat de situacions. Fins que vaig arribar a la meva estança, la nostra estança, que sense ella no era el mateix. Vaig seure a l’extrem del matalàs on havia reposat tantes nits i vaig adonar-me’n que estava plorant, en silenci. I no era només la tristesa pel comiat. Era el neguit d’aquell final. ¿Com havia permès que fos així? Sense pretendre-ho, em vaig trobar davant del mirall assajant allò que m’hagués agradat dir. I em mirava a mi mateixa i pensava que és així com m’hagués vist ell. Per això, plena de valentia, vaig començar a simular situacions davant del mirall per contemplar-me a mi mateixa sent valenta. Em vaig rentar la cara, em vaig desmaquillar i vaig desar cuidadosament les arracades i el collaret que duia posats. Acte seguit, sense meditació prèvia, vaig dirigir-me cap al vell Nokia. Segons més tard, la pantalla era plena de lletres i hi havia escrit un missatge. Vaig pensar que seria un de tants missatges que escric i no envio. D’aquells missatges que m’agrada escriure i llegir per imaginar com els veuria qui els rebés. Una de tantes absurditats que cometo sovint. Les paraules que hi havia escrites m’avergonyien terriblement, no eren pròpies meves. Però necessitava comunicar-les, ho necessitava molt profundament. ¿Quin sentit tenia la vergonya si ja no ens veuríem possiblement mai més? Vaig prémer el botó d’enviar el missatge fruit d’un impuls momentani i, durant molts segons, no vaig gosar retirar el dit del botó. Seria quan jo retirés el dit que el meu missatge emprendria el camí cap a Ell. Però, és clar, finalment ho vaig fer. De la vergonya, vaig començar a sentir una forta pressió sobre el pit i a notar com les galtes em bullien de manera anormal. Ja està, ja estava fet. Em vaig començar a desvestir, a despullar-me de la inquietud que m’angoixava i a sentir-me cada vegada més tranquil·la. Fins que va arribar la resposta que tot just m’esperava. En el fons, era com si jo sabés amb antelació quin seria el desenllaç dels nostres actes i conegués que per arribar-hi calia seguir una sèrie de passos. Però eren passos mil·limetrats, qualsevol cosa podia canviar-ne el destí i això m’espantava i al mateix temps em fascinava. Després de donar-hi moltes voltes, no vaig ser capaç d’escriure res més que tres punts suspensius, l’un darrera l’altre. La resposta parlava de petons. Jo també vaig escriure sobre petons. I, minuts més tard, m’arribava la notícia definitiva, la que de veritat esperava i temia. Era a baix, es trobava sota les escales que feia gairebé una hora jo havia enfilat... absent, entristida i fora de mi. M’esperava. Però jo això ja no podia fer-ho, la situació se m’havia escapat de les mans. Vaig intentar imaginar-me què passaria si baixava, però era evident que no podia fer-ho. Inexplicablement, em vaig vestir. Però no, no podia... Em vaig calçar i vaig anar cap al lavabo. Marina, ¿què estàs fent? No tenia cap mena de lògica ni sentit i vaig pensar que jugava a fer veure que m’atrevia a baixar al portal de casa, que només jugava. Em vaig pentinar i tot. I jo no volia, però també em vaig maquillar i em vaig rentar les dents. Vaig començar a caminar d’una banda a l’altra de casa, mentre el meu cervell funcionava a mil per hora. Vaig passar per davant de l’abric i me’l vaig posar. ¿Per què estava fent tot això si jo no volia? Era una força inexplicable la que em conduïa a fer-ho, alguna cosa que s’escapava de mi mateixa i del meu enteniment. Vaig agafar el telèfon i les claus i vaig sortir de casa. Jo no volia, però no ho podia evitar, Mentre pensava que volia tornar a entrar a casa, vaig trobar-me baixant les escales. Era una bogeria, estava sent víctima de l’irracionalisme. I, un cop a baix, vaig quedar-me molta estona dins, sense atrevir-me a sortir a fora i buscar-lo. Després vaig saber que ell havia marxat i havia tornat, que m’esperava uns metres més enllà. Però va ser com si cada un dels segons d’aquella hora que feia que jugàvem a buscar-nos hagués estat totalment justificat. Va ser just en aquell minut que jo estava palplantada al peu de les escales, en estat de xoc, que ell va passar per davant del portal i em va veure. Vaig somriure i va entrar. La porta era oberta.
*
...
*

Que tinguem sort

2009-03-11T23:50:00.010+01:00

* No hi ha relació entre imatge i text
*
*
Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.
Que tinguis sort
i que trobis el que t'ha mancat amb mi.
Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.
Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar ahir.
*
Lluís Llach

Tú la danza, yo la música

2009-03-04T23:14:00.003+01:00

Bailaban los atardeceres a ritmo impecable. Eran armonía en su máximo esplendor; pura sincronización, majestuosa consonancia. Bastaba pensar en su composición para concebir lo inconcebible, una belleza sublime que era posible solamente la una con la otra. Tú aportabas dinamismo, yo, el estatismo que justamente precisabas. ¿O quizás era al revés? ¿Quién era quién, ahora? Por aquel entonces, jugaron a ser poesía. Un juego sin reglas en el cual todo tenía validez, un libre albedrío categórico y un único fin: la bonita sorpresa. Hoy formábamos parte del séptimo arte; mañana, quizás, éramos ese romance que nos apasionaba. Como dos soles distintos que iluminan un mismo mundo. Como la danza y la música, probablemente la pareja por excelencia de Matisse. Tu mirada estimulante era verde, mi sonrisa inocente, en cambio, adquiría una coloración anaranjada. Eran complementarios los colores de la misma forma que lo eran nuestros gestos, bajo el cielo azul intenso de la pincelada del príncipe de los fauves. Fue difícil pero, finalmente, se encontraron.

A aquellos que aman.
A aquellos que hacen poesía con su existencia.

...

Grands soirs et petits matins

2009-03-03T17:01:00.007+01:00

Les paraules se les emporta el vent;

les idees, el temps.

Grands soirs et petits matins.

Tot canvia mentre jo segueixo aquí.

Així.

...

BCN*

2009-02-24T19:11:00.006+01:00

Less is more

2009-02-15T19:08:00.002+01:00

minimalism

Digue'm poc que ja serà massa.

Per avui, només allò essencial.

Com Philip Glass. Com Yves Klein.

...

Estímulo-respuesta

2009-02-13T21:01:00.002+01:00

Probablemente, en la vida, ni todo efecto tiene una causa lógica ni toda causa viene inducida por el efecto previsto. Algunas veces, las razones son inexplicables; otras, simplemente no hay razones. Pero el paradigma del estímulo-respuesta siempre está ahí puesto que incluso una no-respuesta puede ser considerada perfectamente una respuesta como cualquier otra. Todo, absolutamente todo, tiene algún tipo de incidencia en el mundo, en los demás. Uno mismo es Alguien cuando llega a ser consciente de eso, de las influencias que ejerce y que recibe en un mundo contingente, continuamente en transición. Y es preciosa la sensación de ser Alguien, de pensar ser pensado. Aunque sea un instante.

...

¡Oigan ésto!

2009-02-10T15:14:00.004+01:00

"Un niño de seis años aprovecha que sus padres duermen para salir a la carretera con su cochecito de pedales. Ha sido hallado en una autopista cerca de Alemania. El niño ha dicho a la prensa que sólo quería ver las estrellas".

...

¿Chi sono io?

2009-02-06T22:53:00.006+01:00

"Car JE est un autre. Si le cuivre s'éveille clairon, il n'y a rien de sa faute. Cela m'est évident. J'assiste à l'éclosion de ma pensée: je la regarde, je l'écoute: je lance un coup d'archet: la symphonie fait son remuement dans les profondeurs, ou vient d'un bond sur la scène."

Arthur Rimbaud

Au revoir, Firenze.

Vado via ancora più piena di dubbi.

Ho bisogno di fuggire.

...

L'inizio della fine

2009-02-04T21:44:00.001+01:00

Comincia il conto alla rovescia...

...

Sobre la correspondencia en el amor

2009-01-31T11:26:00.006+01:00

Angel, Grace. Austin, Floyd. Beale, Jack. Beale, Mary. Buck, Daniel. Buyron, Marguerite. Campbell, Alice. Carmine, Rose. Chatfield, Phyllis. Clarke, Gordon. Cowan, John. Cowan, Marion. Duncan, Walter. Falter, Ted. Fantazia, Irving. Falshmann, Irving. Fox, George. Glave, Donald. Goodale, Donald. Green, LUcinda. Hamilton, Mary Rose. Haze, Dolores. Knight, Kenneth. Moneck, Rosaline. McCoo, Virginia. McCrystal, Vivian. McFate, Aubrey. Miranda, Viola. Rosato, Emil. Schelenker, Lena. Scott, Donald. Sheridan, Agnes. Sherva, Oleg. Smith, Hazel. Talbot, Edgar. Waing, Lull. Williams, Ralph. Windmuller, Louise.

De entre la infinidad de nombres existentes, elegimos uno de ellos como el más especial de todos. ¿No resulta realmente improbable que el mismo decida prestar una atención exclusiva hacia nosotros?

...

Stop and smell the roses

2009-01-18T21:40:00.005+01:00

Última reflexió

2009-01-11T02:51:00.000+01:00

I no saps on està el parèntesis. Si la vida italiana és la bombolleta quimèrica que pensaves o si han estat aquests darrers dies a Barcelona l’expressió efímera d’una circumstància insòlita. Tot se t’escapa de les mans. Ja no saps què t’espera allà i, en realitat, tampoc saps què vols que t’esperi. Et mantens a l’expectativa, només necessites un petit impuls per pal·liar la inseguretat aparentment irremeiable. D’altra banda, encara ets menys capaç d’imaginar què trobaràs quan retornis a Barcelona. Perquè aquí és ple de casualitats sorprenents i de reaccions que no entens. No pots precisar qui apareixerà i qui decidirà desaparèixer de la ciutat comtal. La lògica de les coses és cada vegada més absurda. Mentre que per a uns, sembla que no hi hagi un punt entremig entre un tot o un res; als altres, una mediocricitat anodina ja els va bé. Així que tot és tan relatiu que m’esdevé una inexorable lluita interna entre impavidesa i timidesa. Un vull i no puc, un puc i no vull. Constant, perseverant. Però ja m'agrada la incertesa, em fa somiar.

...

2009-01-03T13:00:00.001+01:00

2008-12-17T20:52:00.001+01:00

*
*

Quería tan sólo intentar vivir lo que tendía
a brotar espontáneamente de mí.
¿Por qué había de serme tan difícil?
*

H.H.

*
...
*

Ultimo tango a Firenze

2008-12-12T21:29:00.006+01:00

"È lei che mi dice che era venuta. Che si era persa. Fatta piccola, piccola per la strada. Che non mi aveva trovato, che aveva pensato che io forse al cinema non c'ero neanche andato. Sto peggio che a sapere che se ne fosse stata a casa. Anzi mi dispiaccio per lei. La penso a cercarmi. A camminare sul marciapiede infinito. Ancora più surreale. Su tutta la notte, vedo solo una grande nebbia e la strada stretta e gelida, dove sta il cinema. Le rispondo sapendo che non risponderà. Ma ancora la nebbia e quella strada che mi resta in testa. L'aria bianca, martedì nove dicembre."

*
Billete de ida y vuelta.
Un ultimo tango en Firenze,
un primer tango en Barcelona.
Y mil historias de película.
*

Fi

2008-11-27T20:46:00.001+01:00

Sabia què era estimar, però no estimava el que sabia

Il silenzio è d'oro

2008-11-25T18:34:00.003+01:00

*
Aprecia los pequeños movimientos intangibles, inaudibles, invisibles.
*
Para hablar no siempre hacen falta palabras. Il silenzio è d’oro.
*
...

Rrose Sélavy

2008-11-17T19:12:00.002+01:00

*
Eros, c'est la vie
*

La hermosura de las homofonías, tan curiosa, tan confusa...

...

Superficialidad

2008-11-12T16:51:00.002+01:00

Me observo ante el espejo y me pregunto qué es lo que ven los demás de mí.

¿A quién ves tú?

...

Blow up

2008-11-06T12:26:00.000+01:00

-Deseo de una mañana de otoño-

Entre las muchas maneras de combatir la nada, una de las mejores es sacar fotografías, actividad que debería enseñarse tempranamente a los niños, pues exige disciplina, educación estética, buen ojo y dedos seguros.

Combatir la nada.

...

DD 73997

2008-10-29T11:05:00.006+01:00

Es tan difícil de explicar. A veces pasan mucho tiempo sin hablar, sin verse, como si fueran completos desconocidos. Pero un encuentro casual también es de lo menos casual en sus vidas. Hasta la fecha, siempre han vuelto a coincidir. Fingen hablar de amor cuando en realidad hablan sólo de sexo y se cuentan las experiencias que justo ahora empiezan a descubrir, jugando a ser adultos. Ella se siente pequeña e inexacta y no logra contar la verdad de las verdades, quizás preferiría eludir el tema y seguir viéndolo con el amor que un día lo vio y lo convirtió en el más especial de todos. Y es entonces cuando se cogen de la mano, se abrazan y Ella lo siente tan cerca y a la vez tan lejos… como un sentimiento o un no-sentimiento que no le parece ni bien ni mal, que simplemente le parece y le aparece.

Pero a veces no es así, a veces están bien y nada de esto sucede.

...

Del lado de allá

2008-10-21T22:35:00.002+02:00

¿Por qué no aceptar lo que estaba ocurriendo, sin pretender explicarlo?

...

Firenze

2008-10-17T14:28:00.003+02:00

Oubliez tout ce que vous avez appris. Commencez par rêver.

Patafísica

2008-10-06T20:49:00.004+02:00

patafísica. m. ciencia dedicada al estudio de las soluciones imaginarias y las leyes que regulan las excepciones.

...

(des)encuentros

2008-10-03T16:31:00.004+02:00

"Ella vive en un viejo bloque de pisos de un barrio de las afueras de la ciudad. Cada vez que sale, no importa adonde vaya, se dirige siempre hacia la izquierda. Él vive en un viejo bloque de pisos de un barrio de las afueras de la ciudad. Cada vez que sale, no importa adonde vaya, se dirige siempre hacia la derecha..."

...pero es comi si una fuerza ajena y excepcional lograra percatarse de tal disparate y trabajara para conseguir que las líneas paralelas también puedan cruzarse algún día...

La historia, cuenta Liao, empieza un 6 de octubre. No sé si tendra que ver con la literatura, el sureralismo, con la libreta azul o con el mismo bolígrafo negro. Quiero pensar que cualquier casualidad no es pura coincidencia. ¿Y si en lugar de una O me esperara una R?

...

L'altre

2008-09-23T15:24:00.001+02:00

A vegades l’altre s’estima massa…oooooooo
… i no et deixa estimar-te a tu

Sent més tu que mai, ha començat la tardor i als arbres els cauen les fulles; a tu, les llàgrimes.

...

2008-09-19T15:16:00.000+02:00

La vuelta al día en ochenta mundos

*
Y sí, realmente empezaba a ser exactamente eso. Una confusión inexacta que incitaba, día sí y día también, a miles de pensmaientos singulares e insólitos… La ciudad y la vida, el sueño y una realidad a medida quizás asombrosa. Era mi refugio artístico que llegó justamente cuando no precisaba de un abrigo.
*
...
*

2008-09-09T10:52:00.000+02:00

Y murió de amor limpiando una lechuga...

Rápida y fugazmente, sin más tiempo para escribir, dejo constancia de mi búsqueda personal de la magia inimaginable... aquí y lejos. Todo puede surgir de manera inesperada. Es más, suele hacerlo.

...

Ciao Barcelona!

2008-09-01T16:27:00.003+02:00

...

Ells

2008-08-24T18:30:00.002+02:00

Me di cuenta que la inicial de los ocho meses del año transcurridos hasta el momento se correspondía con la inicial de todos y cada uno de sus nombres. Se trataba, entonces, de una bonita correspondencia que me llevó a pensar que, en ningún caso me había equivocado. De G, F, M, A, M, J, J y A podía inferir conclusiones varias, mejores y peores. Pero ahora confirmo que todos resultaron imprescindibles, de la misma forma que no hay Junio sin Marzo o Febrero sin Enero.

*

*
10...
*
*
*
...
*
*

Lo siento mamá, soy como todas

2008-08-15T02:43:00.001+02:00

Y día tras día me invade una vulgaridad incipiente que nunca sabré remediar. Siento que si desapareciera nadie lograría percatarse de mi absencia. Proablemente, son pocos los que sabrían recordar mi nombre o los alguna vez se fijaron en mi rostro. Pura ingenuidad, la mía, al pensar que alguien recibía mis sonrisas y contemplaba mis miradas. Tan cerca y a la vez tan lejos…

...

2008-08-12T12:55:00.002+02:00

A veces el otro es guapísimo,

indescriptible.

A veces el otro es un completo desconocido,

inalcanzable.

Sobre la timidez

2008-08-04T23:53:00.000+02:00

Es esa mezcla de pavor y temor la que te lleva a pronunciar ridículos vocablos y a enrojecer en cuestión de segundos. Esta incompetencia –o no-habilidad- se acentúa delante de individuos sugestivos y sugerentes, pero sus efectos pueden comprovarse ante cualquier tipo de situación. La gran contradicción es que suele sucedernos a aquellas personas más reservadas, como si fuera una arma de la naturaleza que permitiera desvelar nuestro lado más íntimo. Pero es bonito enrojecer y que se enrojezcan por ti, denota una no indiferencia reveladora y elocuente, como si se tratara de un sentimiento fuerte y evidente que no puede ocultarse. Un sentimiento vivo y fogoso, como el fuego.

...

¡aaarrrggghhhh!

2008-07-27T22:28:00.003+02:00

I aquest és el meu crit,

més suau que el de Munch.

Ara pinto per oblidar els problemes del cor...

Deliri

2008-07-13T19:18:00.003+02:00

Increïblement delirant.

No seré capaç de vulgaritzar cap més petó...

*
*

...

La no-normalidad

2008-07-11T12:26:00.003+02:00

"Pero entonces bailaban por las calles como peonzas enloquecidas, y yo vacilaba tras ellos como he estado haciendo toda mi vida, mientras sigo a la gente que me interesa, porque la única gente que me interesa es la que está loca, la gente que está loca por vivir, loca por hablar, loca por salvarse, con ganas de todo al mismo tiempo, la gente que nunca bosteza ni habla de lugares comunes, sino que arde, arde como fabulosos cohetes amarillos explotando igual que arañas entre las estrellas."

On the road

J.K.

Arde, arde, arde... Ya lo siento. Mariposas en el estómago. ¡Sí!

21-1

2008-07-08T13:53:00.007+02:00

Salí a correr para transpirar mucho, así no tenía en el cuerpo agua para llorar

No em sento així, però sé que l'haurà sentit. És d'ell, d'en Wong Kar-wai.

¡Juliette!

2008-07-06T14:36:00.001+02:00

LES APPROCHES DE L'AMOUR ET DU BAISER

Elle s'arrête au bord des ruisseaux Elle chante

Elle court Elle pousse un long cri vers le ciel

Sa robe est ouverte sur le paradis

Elle est tout à fait charmante

Elle agite un feuillard au-dessus des vaguelettes

Elle passe avec lenteur sa main blanche sur son front pur

Entre ses pieds fuient les belettes

Dans son chapeau s'assied l'azur

Elle entre Elle ouvre un peu la bouche

Ses paroles sont de petits oiseaux

Sa robe est couleur de lavande

Elle s’apprête à sortir

Un pavé de mousse la retourne

Elle s’appuie contre l’aube pour ne pas tomber

Sa chair fleure la framboise et le thym

Je l’écoute Elle va parler

Arrête un peu d’écrire et me donne tes lèvres

*
(Sense més paraules)

Què passaria si...?

2008-07-03T02:12:00.000+02:00

Probablement, si les coses haguessin anat de manera diferent, ara estaria camí cap a Werchter… Però això seria només si les coses haguessin anat molt diferents ja que, si no, ja m’imagino donant-me cops de cap contra la paret per tenir una entrada per al Werchter 2008 i no poder aprofitar-la. O fer-ho per orgull i veure’m tirada pels carrers de Werchter. Potser la soledat m’hagués portat a entregar-me als homes del carrer i a les drogues, d’esdevenir homeless i que els estudiants de periodisme m’entrevistessin i aconseguissin excel·lents gràcies a la meva experiència. O qui sap si m’hagués mort de fred o de tristesa escoltant Sigur Rós, sola i envoltada de gent. De ser així, no podria celebrar que em queden dos mesos exactes per iniciar la vida florentina que amb tanta il·lusió espero, tot i que trobaré a faltar tantes i tantes coses…

*

El 10/03/2008 vora les 12 de la nit va resultar decisiu. És curiós com d’un SÍ o un NO en depenen tantes coses.

...

De Ella a Ell

2008-07-01T12:43:00.005+02:00

De Margalida a Salvador

I, curiosament, el que un dia va ser per a Ell -l'heroi antifranquista- ara és per a mi. La data de publicació és de 1974, així que potser no el va poder arribar a llegir. Engulleixo aquest cubisme literari amb una expressió de sorpresa i confusió. De nou, surrealisme. ¡Bé! Però de fons, el maleït realisme.

P.D. A rose is a rose is a rose...

...

Lacuna Inc

2008-06-30T00:48:00.004+02:00

You can erase someone from your mind

Getting them out of your heart is another story

No quería desacumular los buenos recuerdos que comenzaba a anotar cuidadosamente en mi lista de momentos auténticamente vividos. Porque, a menudo, los recuerdos es lo único que sobrevive cuando todo termina. Éste era mi mayor tesoro hasta que llegó el desencanto que jamás lograré comprender. Me prometo no mencionar más esta breve historia de amor Yo también trabajo en una librería, quizás algún dia la escena será reporoducible. Y llorarás mientras la que se ríe soy yo.

This summer, clear yor mind.

Teatre

2008-06-29T05:33:00.001+02:00

"Escúchame. A veces la vida te pide un cambio. Una transición, como las estaciones. La primavera ha sido fantástica, pero ha terminado el verano, hemos perdido el otoño y de repente hace frío, hace tanto frío que todo se hiela. Nuestro amor se ha dormido, y la nieve le ha pillado por sorpresa. Pero si te quedas dormido en la nieve, no ves cómo llega la muerte. Cuídate."

Hablar sin sentir, simular, fingir. Puro teatro, cuento. Burbujas de colores se asoman ante los ventanales de los cuentos de hadas para demostrar que Peter Pan no existe y que Blancanieves no encontrará su príncipe. Frágiles por naturaleza, se desvanecen ante mí, ante mis sueños. Teatro, teatro, teatro. Ojalá.

Trouble

2008-06-27T14:30:00.002+02:00

Ella sempre, sempre serà maca.

Hi ha coses que sí que duren per sempre.

Oh no, I see

A spider web and it's me in the middle

So I twist and turn

Here I am in love in a bubble.

Gilipolles

2008-06-27T04:18:00.004+02:00

¿I com pot ser?

Vomito del fàstic.

Soledad

2008-06-25T18:18:00.001+02:00

No sabría cómo describir esa sensación o esa no-sensación que no se si siento o no-siento. Hoy, sólo sé que no sé nada. A ver mañana...

...

Amb la P...

2008-06-20T22:33:00.002+02:00

¡M'agraden els Pijames i no m'agraden les Pistoles!

***

Tulse Luper

2008-06-11T23:24:00.000+02:00

Escribir sobre el cuerpo de alguien puede paracer sorprendente, especialmente si lo ilustra Greenaway. Fue así como (M) y su entorno se dejaron captivar por la rareza y la excentricidad de tal acontecimiento fílmico. Pero no hubo un próximo reencuentro con el mismo hasta la última noche de aquel viaje parisino, cerca de Rue Mouffetard. Si saberlo, (C), (A) y (M) avanzaban siguiendo los pasos que alguna vez había seguido el asombroso soñador de Bertolucci, que se acostaba cada noche a escasos metros del lugar… y al que soñaban –sólo soñaban- encontrar. De no haber coincidido con caras conocidas y desconocidas a la vez, no hubieran podido concebir tan grande agitación y entusiasmo. La situación propició un vínculo entre los sagitarios, que permitió que (M) se dejara seducir por (M*) y las numerosas lecciones de experiencia que le resultaron temporalmente útiles. (M) indagó y descubrió, así, la relación de (M*) con Greenaway y su aparición en Las Maletas de Tulse Luper. El hecho arrastró una aparente insignificancia hasta que (M) descubrió uno de los escenarios de la película. De entre todos los cerezos del mundo, el director inglés se había decantado por los de su reducida aldea y, concretamente, por los de su familia, de manera que estableció trato con los mismos. (M) lo recordaba, pero nada hasta la fecha le había llevado a relacionarlo. Quizás, entonces, no fue la primera vez que (M) y (M*) coincidieron. Quién sabe. A lo largo de aquella noche parisina, (M*) le regalo a (M) bonitas lecciones de amor… Y, curiosamente, (M) ahora descubría que alguien de especial importancia para su felicidad también sentía una extraña admiración por Greenaway y, principalmente, por Las Maletas de Tulse Luper. Era como si todo su reducido mundo girara entorno de una película…

...

2008-06-10T23:22:00.004+02:00

*
No sé
si soy
indecisa
o no.
*
...
*

*COMO TODOS LOS SOÑADORES, CONFUNDÍ EL DESENCANTO CON LA VERDAD

2008-06-08T19:39:00.005+02:00

- ¡Qué no, joder! Que os he dicho que os larguéis. Y punto.
- ¿De veras? Fuimos alegría, amor, amistad, ternura, LOCURA… ¿No recuerdas?
- ¡No quiero saber nada más! Que alguien se apropie de vosotros y haga lo conveniente, lo debido, lo políticamente correcto. Yo lo dejo, me olvido y paso de todo. Y si no os quieren, me da igual.
- ¡Insensible!
*
*
(silencio*)
*
*
- Querrás decir, demasiado sensible… Cualquier recuerdo DUELE. D-U-E-L-E. ¿Entendido? Olvidabas mencionar el dolor.
- (…)
- ¡Vete lejos, pero no sueltes mi mano!
*
*
(Conversación con mis recuerdos, 5:39 a.m.)
*
*
...
*

Veinte mil le(n)guas de viaje subnormal

2008-06-03T00:59:00.000+02:00

STANLEY DONWOOD

Avui fa un just un any d’aquella nit de Primavera Sound que ens va portar a pensar “d’aquí un any podrem dir que ja fa un any de tot això…”. D’alguna manera, doncs, he convertit el dos de juny en un estrany dia de valoracions que coincideix amb l’inici de las historias de cronopios y de famas. Suposo que em falta desacumular històries d’idiotes amb llavis inflats i experimentar amb Frankis melenes amb una wild beauty per deixar de sentir-me creep and weirdo (i pensar WHAT THE HELL I’m doing here?). I ximplejar, sobretot ximplejar amb els nous propòsits estiuencs que veig que tothom té ganes de dur a la pràctica. El que està clar és que el 3 de setembre volaré ben alt i no precisament a prop. Ja és una data oficial i jo sí que ho tinc clar. I més, després de l’admiració pels nòmades que m’ha sorgit. I… a l’estiu? Ara tinc la paraula “salvatge” en ment… Valga la abundancia y la circunstancia (tot sigui dit).

...

2008-06-02T16:10:00.001+02:00

MAN RAY

I va ser com una derrota victoriosa, inexplicable i entendridora. Mentre les paraules em feien adonar que havia perdut una batalla que ni tan sols havíem iniciat, no podia evitar pensar en com de meravellós havien estat aquells instants compartits. Encara que sembli innocent, me n’adonava que m’evitaves i no per timidesa. Però al llarg de la vesprada, vaig saber apreciar que la distància no és només una qüestió temporal, ni tan sols una raó física entre la meva estimada França i el destí italià que m’espera. Malgrat els meus anhels també nòmades, potser hagués resultat impossible coincidir. La distància és mental i emocional. Però necessitava fer-ho per sentir-me viva, fins i tot malgrat el pateitisme que envoltava la situació. Era una casualitat propiciada que va esdevenir una casualitat de debò al descobrir que mai més, a partir de llavors, hagués pogut esdevenir-se. Per a mi, va ser molt més substancial del que qualsevol pugui imaginar. Deu ser la meva tendència idealitzadora. Però, en el fons, només sentia la necessitat de córrer i sortir per veure d’on havia sortit…

...

2008-05-26T07:47:00.001+02:00

Ella era tímida. Bajaba la cabeza para darle a él la oportunidad de acercarse, pero él no podía por falta de coraje. Ella da la vuelta y se va.

In the mood for love

...

Veinte mil leguas de viaje subnormal (dia 10)

2008-05-22T22:39:00.000+02:00

Amor mío, amor mío.

Y la palabra suena en el vacío. Y se está solo.

...

P.D.: Prou d'idealitzar les pedres...

(dia 7)

2008-05-19T23:00:00.005+02:00

Hi havia una vegada un gos i un os.

potser el problema és que hi havia dos gossos i dos ossos?

o que el gos no sabia que l'os estava bo?

o que l'os no s'atrevia a ser menjat pel gos?

...

(Res de femme fatale... tan de bo!)

Il n'y a pas de marche derrière... (dia 5)

2008-05-17T16:28:00.009+02:00

j'ai fait bien / j'ai fait mal / j'ai fait bien / j'ai fait mal...

*
*

P.D.: Je ne sais pas... mais il est déjà fait. Seulement un moment de folie, mais un moment nécessaire. C'est fini. TOUT. Et maintenant qu'est-ce que je vais faire?

...

(dia 2)

2008-05-14T22:58:00.005+02:00

Porque yo soy yo y tú eres tú. Y, cuando tú y yo nos encontramos, es hermoso. Pero, cuando encontrándonos, no nos encontramos, no hay nada que hacer.

...

Nuit de tres

2008-05-11T19:01:00.009+02:00

Reflexions COM goddarianes i COM pseudo-surrealistes passada la mitjanit. No hi ha res com la metafísica passada per aigua i els dilemes existencials a l'hora de preparar el nostre pròxim guió... Records, records, records per un dia de vint-i-ú. Passat, present i futur a ritme de reflexions semiamistoses i sexoamoroses. (I regalet en forma de sorpresa mobilística)

De moment, però, un intent d'identificació-saltamartinenca, un ménage à trois...

Hi havia una vegada un petit saltamartí que volia volar. Volia volar i no podia... alguna cosa li impedia fer aquest gran pas cap a la llibertat, però ell sabia que algun dia arribaria el beneït dia en el que podria saltar ben amunt sense tenir la necessitat de mirar enrere ni por a caure.

En una d’aquestes, se’n va anar al bosc a saltar molt molt alt, tant que gairebé podia tocar amb le spotes la branca més alta del xiprer. Strict Machine, el petit saltamartí tenia aquesta cançó al cap. No se la podia treure. Així que, tot feliç, decidí enfilar-se a la pota del xiprer i pensar en allò que tant i tant li agradava...

Però abans va sentir un gran soroll que el va espantar molt i el va fer caure del xiprer, fent-se mal. No podia tornar a pujar però, tot i així, ell seguia feliç per haver estat al xiprer una estona. Va provar de tornar a saltar, de tornar a enlairer-se, volia arribar més amunt que abans, volia superar la resta de saltamertins de seu cau, volia superar-se a si mateix, volia volar. 1, 2, 3, va saltar i, quan gairebé estava per sobre la copa de l’arbre, sentí una gran pressió sobre l’esquena. Un mosquit l’havia agafat. Per fi volava. Moonlight Shadow era la cançó que sonava al seu cap.

El mosquit i el saltamartí es van posar a cantar amb molta força Moonlight Shadow i van intentar enlairar-se agafats de les potes. I van aconseguir volar! Durant el vol, el saltamartí s’enamorà d’una bonica oreneta. Però ell era tan petit que l’oreneta no el veia i no li feia cas. Així que va decidir inventar-se una canço. Va reunir a tots els saltamartins i va muntar una coral perquè algun dia l’oreneta pogués sentir una canço d’amor que deia... When you’re good to mamma, mamma is good to you!

Però el petit saltamartí no volia cantar, ell no era una cigala, era un saltamartí, un saltamartí que volia, volia... que volia volar! Va donar mitja volta, li va fer un petó a la galta a l¡oreneta i va agafar de la pota al msoquit. Els dos van marxar volant. Total –pensava- un saltamartí i una oreneta podrien estimar-se però, on viurien? L’amor ja no importava... en canvi, el saltamartí sentia la rempentina necessitat de volar... VOLAR!

P.D.: L'opció ja està COM triada, no hi ha hagut més remei... RECHAZAR! N'esperava més, ho sento.

2008-05-03T16:29:00.002+02:00

***

Rechazar?

Responder?

Opciones?

***

2008-05-01T19:06:00.001+02:00

there is a wait so long (so long, so long)

you'll never wait so long

...

HERE COMES YOUR MAN

...

2008-04-26T03:18:00.001+02:00

El caminar pausat d’aquell que passejava tranquil·lament es convertí en el punt de mira de la jove treballadora. Curiosament, al mateix temps, Ella fou el focus d’interès de la mirada d’Ell. Podrien haver creuat les mirades de manera instintiva i prou, però quelcom va fer que tots dos tombessin el cap per seguir contemplant-se l’un a l’altre. Ella s’aturà al mig del passadís i, mentre atònita l’observava, tingué la sensació que la resta del món s’esvaïa. Al seu temps, Ell s’allunyava a ritme pausat sense deixar de mirar-la.

Van ser aquells ulls els que la van captivar. Desprenien vivesa, força, sentiment. De sobte, notà la forta necessitat de sentir-los a la vora i poder acariciar aquell rostre que increïblement la fascinava. I, inevitablement, somrigué. Ell li dedicà un somriure esplèndid mentre deixava anar una paraula grossa al seu company de trajecte, que Ella pogué llegir als seus llavis i li intensificà el somriure. El deixà allunyar-se tenint la certesa que tornaria. El vincle que s’acabava de crear era tan significatiu que no podia deixar d’existir sense que res més succeïs. Ella sabia que el món no ho permetria.

I tornà i s’estigué molta estona allà amb Ella, buscant-la i trobant-la. Intercanviaren mirades, somriures i qui saps si somnis, idees i pensaments. Fins que se n’anà, sense deixar de contemplar-la. Ell volgué despedir-se de manera especial i provocà, per un instant, el tímid frec dels seus cossos. Ella s’acostà a recollir allò que havia caigut mentre observava com Ell s’escapava, sense poder-hi fer res. Ell fugí mentre tombava la mirada per buscar-la, però ja no la trobà. De totes maneres, l’omplí de l’esperança i la il·lusió que tot just necessitava.

Per a Ell, que ha fet que tot cobri una mica més de sentit.

...

2008-04-25T01:17:00.002+02:00

Un dibujo en blanco y negro es la mejor opción para un día más. Gris, sin color.

Ella, Jo i Tu

Días grises, sin color

“Esta eres tú. Nunca pensaste que estarías así, nunca te viste, como lo dirías... como...., como esas personas que disfrutan mirando la luna, que se pasan horas mirando las olas o los atardeceres o, o el viento en los sauces, supongo que sabes de que clase de personas hablo, a lo mejor no. Pero resulta que te gusta estar así, pelándote de frío, notando como el agua traspasa tu chaqueta, te llega a la piel. Y el olor. Y el tacto de la tierra que se hablanda. Y el sonido del agua chocando contra las hojas. Todas las cosas de las que hablan los libros que no has leído. Esta eres tú, quién iba a pensarlo.”

Per què, algun dia, quan em senti amb ànims, pintaré el nostre petit retrat. Per donar-li color. I vida.

...

La meva estúpida revolució utòpica

2008-04-18T11:49:00.004+02:00

I. Recordem-nos de la cultura acumulada fins ara, de la ciència i el progrés. Oblidem-nos de tota la resta.

II. Oblidem-nos de les idees violentes. Com deia Rosseau, l’home no és bo per naturalesa, per tant, l’home violent existeix. Ara bé, l’home violent serà malvist pels seus companys i, amb el temps, aprendrà a no ser-ho. No es tractarà d’una auto-repressió, sinó d’una influència de l’entorn. Recordem que som éssers socials i que l’entorn ens condiciona.

III. Destruïm els exèrcits i els armes. A partir d’avui, com no hi haurà homes violents, ja no ens faran falta.

IV. Tots som humans i tots tenim una única finalitat a la vida: la felicitat. No sé ben bé en què consisteix aquest estat, però vindra a ser alguna cosa així com l’absència de dolor físic o emocional.

V. No caldrà fer una redistribució de capital perquè aquest no existirà com a tal. El capital serà la simpatia i la bona actitud vers els altres, així deixarem de ser egoïstes ja que seran aquests valors els que mouran el món.

VI. La propietat privada deixarà de ser tan privada ja que tots serem una mica més altruistes. En el fons, tot el que tenim ho hem aconseguit com a resultat d’una història i de l’esforç dels nostres avantpassats. D’alguna manera, tot és de tots.

VII. Els savis seran aquells que tinguin més coneixements i els agradarà tarsnmetre’ls a tots aqueslls que de debò els vulguin aprendre. La gent no se sentirà obligada a estudiar, assisitirà a les classes dels savis que els vinguin de gust. Com a mostra d’agraïment, els alumnes faran donació d’allò que vulguin als savis: més idees, patates, tomàquests o vestimenta.

VIII. Els humans deixarem d’estar supeditats al salari. A partir d’ara, als supermercats tornarà la llei de l’intercanvi. Si amb quatre pomes en tenim prou, no ens sortirà la necessitat de voler-ne cinquanta ja que, com serem altruïstes, preveurem que algú les pot necessitar més que noslatres.

IX. Cadascú es buscarà un ofici que li agradi per guanyar-se les garrofes. Es podrà ser savi, artista, metge, intercanviador, pagès, granger. L’objectiu de cadascú serà el de trobar amb què pot ser útil a la societat, a partir del que li agradi. De fet, qualsevol cosa agrada a algú ja que algú la va inventar.

X. L’organització sorgirà per si sola i la política deixarà de ser necessària.

XI. Les lleis no tindran raó de ser. Si A estima a B, però aquest no li fa cas, serà qüestió de comentar-ho amb els amics i buscar-hi, entre tots, una solució. Si C roba plàtans a D, els seus amics li deixaran de tenir confiança i se n’adonarà que aquest no és un bon camí i no ho tiornarà a fer mai més.

XII. La naturalesa esdevindrà essencial perquè tot funcioni, així que la respectarem al màxim.

...

2008-04-14T14:20:00.001+02:00

Maquillage...

...c'est camouflage!

Què faig? Què faig? Què faig?

2008-04-10T01:27:00.003+02:00

El dia s’hagués pogut presentar simpàtic. Però feia mal temps i més viat fresqueta. Mentre tothom aprovava notablement els seus reportatges culturals, jo em moria de mal de panxa reglós al migdia. La meva obsessió pel Tribulations seguia, però la música al cotxe havia decidit que, per fotre’m, no funcionaria. Un cop més, el millor del dia era el de sempre: els riures i somriures, les il·lusions i els somnis. Fins…

“¡Florènciaaaa!”. Hagués volgut saltar d’alegria, però la indiferència m’envaïa. Em feia creure a mi mateixa que el moment que havia estat desitjant tan de temps m’havia de fer il·lusió. No és que no me’n fes, però no em sortia expressar-la. En lloc d’aixó, tenia ganes de plorar. Al tren, la gent m’observava mentre les llàgrimes em començaven a rodolar per les galtes. Era el segon cop en menys d’un anys que plorava dins un tren, sola. Al mateix temps que una alegria, venia a ser com una mena de fracàs holandès. Malgrat no desitjar-la, Utrecht era la meva primera opció i no me l’havien donat. I, si l’hagués desitjat, no me l’haguessin donat tampoc. Per tant, aparentment era un fracàs. I jo sóc de les que odia els fracassos… A mi l’únic lloc del món que em feia il·lusió era París i ja hi havia renunciat abans de fer la sol·licitud. Així que ja era un doble fracàs. Un fracàs l’hagués pogut acceptar, però dos ja són massa.

Florència és una ciutat especialment atractiva, però marxar-hi d’Erasmus resulta com vulgar. Després dels dos fracassos, només he aconseguit una de les cinquanta mil places que hi ha a la Università degli Studi di Firenze. No és cap mena de mèrit. I em fa il·lusió perquè me’n vaig i serà una gran aventura i aprendré moltes coses i creixeré com a persona i viuré fora de casa… Però no puc deixar de pensar en què no tinc res envejable, del que n’hagi d’estar orgullosa. Suposo.

Malgrat tot, el mal de panxa m’ha marxat. Fa una estona que ja no ploro. Però tinc la sensació que hagués viscut més feliç sense conèixer el meu destí Erasmus. I haver seguit somiant que si anava a Florència seria la noia més feliç del món. És curiós perquè mentre ho somiava, m’ho creia. I ara… ¡què collons! … no ho he deixat de fer!!

(El final del text ha estat canviat a última hora, després d’haver arribat a la conclusió que no puc seguir castigant-me així i que, de fet, he aconseguit el que volia...)

...

2008-04-06T15:08:00.006+02:00

Norwegian wood

*
Per a en Toru, l'abril també va ser un mes ben trist i solitari. Tothom semblava feliç. La gent s'havia tret els abrics i aprofitava els dies per xerrar, jugar i estimar-se, però Ell estava ben desemparat. Mentrestant, ella temia contagiar-se d'aquest sentiment. Prenia el sol i feia bicicleta a ritme de LCD Soundsystem mentre acabava de llegir els dilemes existencials d'en Toru Watanabe: finalment, va trucar a la Midori i li va dir que volia parlar amb ella, que tenia moltes coses per dir-li, que li havia d'explicar moltes coses, que l'únic que volia en aquest món era ella, que la volia veure i parlar-li, que volia que ella i ell comencessin de nou...

Qui sap si ho van fer.

...

2008-03-31T22:14:00.004+02:00

Why does it always rain on me?

Ella estava enfadada el món. Només veia egoïsmes al seu voltant i ja n'estava farta. Era com si res li pogués sortir del tot bé ja que algú s'havia empanyat en espatllar-ho. I, malgrat tot, seguia fent-se la simpàtica i demanant disculpes per allò que no havia fet. Prou d'innocència, es digué.

Per les amistats perdudes i retrobades.

Per l'anglès impossible.

...

Vete lejos, pero no sueltes mi mano

2008-03-30T16:10:00.005+02:00

-Tú siempre esperas gestos, yo palabras... Vivimos en mundos distintos... y dentro de poco, más aún.
-No digas eso...
-Soy realista... El corazón me resbala por las tuberías de este cuarto... ya no hay forma de sacarlo.

-¿Te has vuelto poeta?

-No... lo escribiste tú, hace unos meses...

Una lleugera sensació identificatòria l'envaïa, a mode de pressentiment. No sabia, però, si ara era Ella la que esperava paraules o havia passat a desitjar els gestos. Per enèssima vegada pensava que havia après la lliçó i és que, darrerament, les poques paraules que rebia li feien mal. Però, a poc a poc, se n'adònà que les paraules també eren necessàries per tal que els gestos tinguessin la seva raó de ser.

O no. Merda d'indecisió.

...

2008-03-23T16:33:00.002+01:00

Doncs... encercla'm, please!

Cercles, ai, sí...

...

2008-03-20T19:55:00.001+01:00

V: Has fet mai cap petó?
TJ: Com els de la televisió? No.
V: I si ho provem? Només per saber com és.
TJ: Però no sé com es fa.
V: Fes pràctiques amb el braç.

V: Ja has practicat prou, tanca els ulls.
TJ: Però aleshores no veuré res.
V: Tu fes-ho.
TJ: D’acord.
V: Quan jo digui tres.

V: Un, dos, dos i mig, tres.

TJ: Vada, que pensaràs en mi?
V: Quan?
TJ: Si no arribes a casar-te amb en Bixler.
V: És clar!

...

2008-03-18T23:53:00.001+01:00

Deseaba - Deseo - Desearé

Esperar, esperar i esperar... Diferenciar entre WAIT, HOPE and EXPECT no pot ser tan difícil. Ara que el dia X ja ha passat, casualment les esperes esdevenen més curtes. Pot ser un símptoma de normalitat o d'anomalitat. Si us hi fixeu, ambdues opcions es pronuncien gairebé de la mateixa manera. Tinc el pressentiment, doncs, que es tractarà d'una anormalitat ja normal, com sempre. Res substancial.

Dia X marcat per LO MEJOR DE MÍ. Em sento Raquel en molts aspectes... Quina paranoia, l'amor! Jo també vull que sigui maravellós o no sigui...

...

2008-03-17T00:20:00.005+01:00

Un deseo, mi mayor deseo...

Cuando la vida no vale nada, cuando nada vale nada ya... Soplaré y soñaré que nada de esto sucedió. Por fín, dejaré de llorar en silencio, amarrándome al aire, de noche. Podré abrazarte con mis secretos, llenarte con mis lagunas y evadirme junto a tí, sin pensamientos. Llorar, llorar y llorar... sólo quiero llorar contigo. Y, a continuación, que me hagas reír mientras olvidamos por unos instantes. ¿A qué saben los besos que no se dan? ¿Y los que no se dieron?

Y ya pasaron 365 noches desde aquella...

...

2008-03-16T18:59:00.007+01:00

Pero me seducen las mentes, me seduce la inteligencia, me seduce una cara y un cuerpo cuando veo que hay una mente que los mueve que vale la pena conocer. Conocer, poseer, dominar, admirar. La mente, Hache, yo hago el amor con las mentes.

(pensant...)

Vet aquí l'explicació o la no-explicació del 27F. Res més que un viatge iniciàtic, inexplicable i entendridor alhora.

...

2008-02-13T19:59:00.001+01:00

Podría contar mi vida uniendo casualidades

Los amantes del Círculo Polar

Aquella nit, C i M es disposaven a anar a un concert que els feia moltíssima moltíssima il·lusió. C li va explicar la pensada a P, qui s’hi va apuntar sense pensar-s’ho dues vegades. P no va dubtar a dir-ho a Y. Ella va creure que era una nit ideal per trobar-se també amb Q. Però aquest darrer no va voler-hi assisitir sense la presència de B. Curiosament, es tractava d’un cercle tancat ja que M i Q, casualment, treballaven junts.

…

2008-02-11T11:33:00.001+01:00

Incluso ir al supermercado se convertía en una aventura

París, Texas

Avui, tot és com una gran aventura que alimenta el guió d'una obra artística. Ja sigui una pel·lícula de Rohmer, un poema vitalista, una novel·la de Lawrence Durrell, un quadre impressionsita o un espectacle de circ... ¿Serà qüestió de començar a cultivar l'art de viure? Qui sap.

...

2008-02-09T18:57:00.000+01:00

Úntame de amor y otras fragancias de tu jardín secreto

BÁILAME EL AGUA

...

2008-02-08T22:44:00.000+01:00

I may be paranoid, but not an android

RADIOHEAD

L'olor càlida de pensaments vius crea una atmosfera potser ideal. El silenci real de la jornada contrasta amb els crits d'eufòria del pensament. Com si d'una gran paranoia es tractés...Però tornant a la realitat, els petons foranis han estat el millor regal d'avui. I no em convencen. També m'ha agradat descobrir que provinc d'un mutant nascut fa 8.000 anys prop del mar Negre. No és broma.

...

2008-01-26T19:13:00.000+01:00

Perquè, a partir d'ara, ja no ens atura res...

Decretem l'inici de la vida DREAMER!

...

remember the small things...

2008-01-20T16:10:00.000+01:00

Per les estones viscudes, els intants disfrutats i tot allò que en algun moment m'ha fet estremir d'il·lusió. Per l'essencial grandesa de les petites coses. Pels detalls que d'insubtancials no en tenen res. Per l'anhel de llibertat que impera dins el meu regne vermell. I per la confusió que em regala aquest cada nou dia. No cometo errors, cometo experiències.

...

2008-01-05T12:16:00.000+01:00

Comença un nou acte.

Canvia la banda sonora de la meva vida.

El ritme de les seqüències.

La força del guió.

Nous personatges entren en escena.

D'altres, en surten...

ooooooOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO JA NO HI TORNARAN. OOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO

...